Curiositats de BCN (I)

Barcelona és una ciutat molt coneguda: els seus monuments són famosos al món sencer, els seus carrers son recorreguts per milions de turistes cada any i els seus barris ocupen pàgines de revistes i hores de programes de televisió viatgers. Però Barcelona té també les seves curiositats, les seves parts ocultes i singulars. I ja que els grans hits de la ciutat han estat glossats milers de vegades a tants d’altres mitjans, anem a ocupar-nos aquí de les coses petites.

A cada capítol d’ aquesta secció enumerarem cinc llocs curiosos, racons insòlits o punts singulars que molt sovint passen desapercebuts fins i tot pels habitants de la ciutat. Ens hi acompanyeu?

El torn dels orfes

Us imagineu un lloc on la gent que no pot cuidar els seus nadons els podés deixar per a que se’n féssin càrrec a canvi d’ una almoina sense que ningú no els veies? Què extrany, no? Doncs aquest indret encara es pot veure a la ciutat.

Si baixeu pel Carrer de les Ramelleres, al Raval, i us atureu a l’alçada de la Plaça Vicenç Martorell veureu a ma dreta un edifici de titularitat municipal. Abans d’això, aquest recinte i el que ocupa la Llibreria La Central eren part del complexe de la Casa de la misericòrdia. Fundada l’ any 1583 extramurs, és a dir, fora de la muralla de la ciutat, aquesta institució s’ ocupava dels nens orfes o desvalguts.

Fixeu-vos en els dos forats de la façana. El més gran era un torn que girava per tal de poder deixar el nadó sobre la plataforma, i el més petit era una ranura per poder deixar les monedes com a pagament o agraiment. Aquest sistema va funcionar fins ben entrat el Segle XX, a l’any 1931, quan la Casa de la Misericòrdia va desaparèixer.

Les fonts Wallace

Us heu fixat mai en una magnífica font que hi ha a la Rambla just davant del Museu de Cera? Si no és així, us convido a que ho feu ja que es tracta d’ una font amb història: és una de les dues supervivents de les Fonts Wallace (l’ altra és davant del Cine Comèdia, a Gran Via amb Pg. de Gràcia).

Al 1872, el filantrop britànic Richard Wallace va encarregar un disseny singular d’ una font de ferro colat a l’ escultor Charles Lebourg. Aquest va escuplir una majestuosa i delicada font amb quatre cariàtides (fixeu-vos que són totes diferents) que sostenien mig orbs decorat amb quatre peixos. Wallace va anant regalant la seva font a les ciutats en fires (París en té encara avui 102 exemplars), i al 1888 va donar 12 unitats a la ciutat de Barcelona. Malauradament, ja només en podem veure dues, i algunes còpies més o menys maldestres, com una que hi ha a la part alta de La Rambla o una altra al Parc de la Ciutadella.

Uns angelots entremaliats

A l’ illa que limiten la Plaça del Rei, la Baixada de Santa Clara i el Carrer dels Comtes s’ alça l’imponent Palau del Lloctinent, d’estil gòtic i que fou construit l’any 1550. Originalment residència del Lloctinent General de Catalunya (màxima autoritat militar de l’època), des del 1853 és la seu de l’arxiu de la Corona d’Aragó.

A la façana del Carrer dels Comtes podem observar uns conjunts de figuretes que embelleixen les motllures de les finestres. Però aturem-nos en la que remata la part esquerra de la tercera finestra. Un angelot li esta ficant una manxa de llar de foc pel cul a un altre! Com pot ser això?

Durant l’edat mitjana, molts mestres canters usaven petites escultures com alegories d’ aspectes qüotidians, reflexions humorístiques sobre la societat i, com en aquest cas, bromes privades. Qui sap si aquest mestre volia caricaturitzar algun arquitecte o amo que no li queia especialment bé d’ aquesta manera tant peculiar…

Els fanals de La Rambla

Segur que heu passejat milers de vegades per La Rambla, probablement l’avinguda més famosa i coneguda de la ciutat. I probablement us haureu fixat sovint en els magnífics fanals de forja que la il·luminen de nit. Però, heu reparat en que hi ha alguns d’ una sola llum i uns altres que en tenen cinc? És una qüestió d’ atzar?

Doncs no. Fins l’any 1704, Per l’actual traçat de La Rambla hi baixava una riera que desembocava en el mar. I en tot el seu decurs s’ alçava una muralla que feia de separador de la ciutat medieval i del Raval extramurs. Aquesta muralla tenia sengles portes d’entrada (al Carrer Santa Anna, a la Portaferrissa, al Pla de la Boqueria, etc). Quan a finals del Segle XIX, l’ arquitecte municipal Pere Falqués va dissenyar aquests fanals, es va decidir plantar pals de cinc llums marcant exactament els límits on s’ obrien aquestes portes que donaven accés a la ciutat.

L’ esmolador d’espases

Si un dia passegeu pel Carrer del Bisbe baixant cap a la Plaça Sant Jaume, fixeu-vos en unes curioses osques que hi ha a la pedra a certs llocs, per exemple al marc de la porta de fusta del Palau de la Generalitat, al número 1 del carrer. A primera vista podrien semblar marques del fregadís de vehicles, però, és així?

Doncs no. La explicació a aquestes marques és molt més curiosa. El Palau de la Generalitat és una edificació d’estil gòtic del segle XV. La pedra calissa de la que estan fets els blocs de la façana provenia de les pedreres de la muntanya de Montjuïc i era considerada d’ una duresa extraordinaria. Tant era així, que els cavallers medievals usaven aquests blocs per esmolar el tall de les seves espases i les seves dagues, en una acció de la que encara avui en dia en podem veure els rastres.